Porto molt temps preguntant-me el motiu dels meus actes... no sols el “per què faig això”, sinó també el “per què hauria de fer allò”.
La veritat, després de més de 40 anys pensant sobre aquest tema, les respostes em continuen sent esquives. És com si cada punt al qual arribés només fos el començament d'un eixam de nous camins que puc prendre en la meva cerca del sentit.
No vull confondre'm, ni confondre a ningú; quan dic (o insinuo, com *acado de fer-ho) que “la vida no té sentit”, no em refereixo a la forma *autocompasiva d'algú deprimit i a la vora del suïcidi que es pren el cap mentre ho diu, sinó a la forma reflexiva i indiferent de qui fa una asseveració respecte a alguna cosa que ningú li va preguntar...
Crec que cadascun troba el seu propi sentit per a viure. No em refereixo només a “no estar mort”, sinó a tot allò que fem dia a dia, sigui rutinari o *inpredecible, plaent o dolorós, transcendent o trivial.
Per a alguns, el motiu està basat en la seva convicció filosòfica, atribuint una “missió” al fet d'estar vius. Això pot ser religiós, o no. Hi ha milions que creuen que la seva missió és convèncer als altres que les seves creences són certes, i propaguen això com una espècie de virus mental, que, una vegada que conquista una ment, es reprodueix dins d'aquesta i es propaga a unes altres. Hi ha uns altres que creuen que la seva missió és acabar amb aquest cicle, i ocupen la seva vida a intentar dissenyar l'antídot per a aquests virus.
Per a uns altres, el principal motiu és l'hedonisme, i viuen la seva vida en cerca de plaer, confort, delit... al contrari d'uns altres que no queda clar si troben delit en el sofriment, o realment creuen que sofrir és una cosa virtuosa, i passen la seva vida en l'angoixa, el ressentiment i l'amargor.
Així podríem seguir, enumerant maneres d'exercir la vida, siguin aquestes conscients o no, i sempre podríem fer un pas més en preguntar-nos com és el sentit que el sentit sigui el que és. La recursivitat és infinita...
Pot ser seria millor intentar un altre enfocament. Tal vegada en aquesta espiral recursiva podríem anar tallant les branques que portin a contradiccions, les que ens portin a punts amb els quals no estiguem d'acord, o les que caiguin referències circulars. Per exemple:
Una motivació que sempre em va resultar curiosa és la de l'acumulació. Hi ha acumuladors de béns materials/propietats/diners, d'aprovació/admiració/atenció aliena, de coneixements/experiències/sensacions, etc. Però aquesta acumulació no respon a una utilització posterior de l'acumulat, sinó només a la possessió d'això.
D'entre aquests, em crida particularment l'atenció l'acumulació de diners; perquè vol diners algú que no es permet gastar-ho? No negaré que és un mitjà molt útil en gairebé qualsevol circumstància, però, si en comptes d'un mitjà es converteix en un fi, que serveix?
Això em porta a un record de la meva infància. Resulta que després d'haver tingut un quiosc a casa per un temps, les monedes es van acumular, i a causa de la constant inflació de l'Argentina, aviat valia més el metall en sí que la pròpia moneda. Diverses bosses van quedar guardades a l'espera de ser venudes com a ferralla, veient com el preu del metall pujava, i 1.000$ de monedes podien vendre's per 1.500$ avui, o guardar-se una altra setmana i vendre's per 2.000$. Era fantàstic... cada dia teníem en la nostra reserva més i més pesos... sense adonar-nos que el pitjor que podíem fer era canviar les monedes per bitllets, ja que al moment en què en el moment que ho féssim, la nostra petita fortuna deixaria de créixer i començaria a marcir-se. Així, el valor creixent d'aquestes monedes en realitat era igual, ja que al no canviar-les per especular, no podíem aprofitar el seu valor en pesos.
Llavors va aparèixer una utilitat directa per a aquestes monedes, que al mateix temps evitava canviar-les per bitllets d'un valor minvant... juntament amb un veí ens pujàvem al sostre cada nit, i bombardejàvem a monedadas als transeünts, amb grosses monedes de 50 pesos amb la cara de San Martín...
Avui faig el mateix amb el meu art: en comptes de canviar-ho per uns diners que anirà inevitablement perdent el seu valor amb el temps, el llanço als que, incauts, s'acosten prou.